Les llengües vehiculars de l’ensenyament en la LOMCE

No puc deixar de comentar avui un altre tema polèmic que ha introduït l’avantprojecte sobre l’ús vehicular de les dues llengües oficials en l’ensenyament. Per intentar ser el més objectiu possible en un tema que ha aixecat, amb raó, tanta polseguera mediàtica aquests darrers dies, em limitaré a reproduir la definició dels drets lingüístics que introdueix la LOMCE, comparant-los amb la doctrina del Tribunal Constitucional i amb els drets lingüístics reconeguts a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006) i a la LEC (2009).

La majoria d’aquests drets són coincidents amb els que es van establir a la Llei de política lingüística (1998), i que han estat tots ells acceptats pel Tribunal Constitucional. De fet, aquest Tribunal s’ha limitat a interpretar l’EAC en aquesta matèria lingüística, conforme a la Constitució, però no ha declarat inconstitucional cap precepte. Per això mateix, es fa difícil entendre la posició de la LOMCE, entossudida en trencar el model lingüístic vigent a Catalunya, malgrat haver estat declarat constitucional per l’Alt Tribunal.  

De fet, em limitaré en aquesta nota a fer una anàlisi de textos, confrontant els drets definits a l’avantprojecte de LOMCE i els reconeguts a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (i reproduïts a la LEC), que han estat avalats pel Tribunal Constitucional. Recupero avui, doncs, la meva experiència professional de filòleg per intentar definir i comparar les paraules que intervenen en les definicions d’aquests drets lingüístics en els diferents textos jurídics vigents a Catalunya i en l’avantprojecte de llei orgànica.

1.- La disposició addicional 38 de la LOMCE introdueix nous drets lingüístics i garanties en la llengua vehicular de l’ensenyament

A l’esmentada DA de la LOMCE s’hi troben els següents drets i garanties sobre l’ús de les llengües en l’ensenyament:

1) “El derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en castellano, lengua oficial del Estado”

2) “El derecho de los alumnos a recibir las enseñanzas en ambas lenguas oficiales”

3) “Las Administraciones educativas deberán garantizar la impartición de áreas y materias lingüísticas y no lingüísticas, en lengua castellana y cooficial, en cada uno de los ciclos y cursos de las etapas obligatorias, de manera que se procure el dominio de ambas lenguas oficiales por los alumnos, sin perjuicio de incluir lenguas extranjeras”

4) “Si no se han implantado los sistemas mencionados (en el punto 3), las Administraciones educativas podrán otorgar, en función del estado de normalización lingüística en sus territorios, un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano en una proporción razonable, sin que en ningún caso pueda suponer de hecho la exclusión del castellano”.

5) “En el supuesto del punto 4), en el marco de la programación de la oferta educativa de cada Administración educativa, los padres o tutores tendrán derecho a escoger la lengua vehicular de la enseñanza que reciban sus hijos”

6) “Si la programación anual de la Administración educativa no contemplase oferta docente pública o concertada en la lengua vehicular elegida en el municipio o zona limítrofe correspondiente, los padres o tutores podrán optar por escolarizar a sus hijos en centros privados, correspondiendo a la administración educativa sufragar los gastos de escolarización”.

Del “dret dels alumnes a rebre els ensenyaments en ambdues llengües oficials”, el text passa a regular la “garantia de la impartició d’àrees i matèries lingüístiques i no lingüístiques, en llengua castellana i cooficial, en cadascun dels cicles i cursos de les etapes obligatòries”, i en el cas que no s’hagin implantat aquests sistemes (que no han quedat prou perfilats en l’avantprojecte), les administracions educatives “poden atorgar un tracte diferenciat a la llengua cooficial respecte del castellà en una proporció raonable, que no suposi l’exclusió del castellà”, i en aquest supòsit es reconeix als pares o tutors un dret a escollir la llengua vehicular de l’ensenyament que rebin els seus fills, dret d’opció lingüística que, com veurem, ha estat negat, reiteradament, pel Tribunal Constitucional.

En poques paraules, es comença reproduint drets dels alumnes a rebre ensenyament  en les dues llengües oficials, drets reconeguts per la doctrina constitucional, per acabar introduint, en determinades circumstàncies, el dret dels pares i tutors a escollir la llengua vehicular de l’ensenyament, dret d’opció lingüística de l’ensenyament que ha estat rebutjat, amb contundència, pel Tribunal Constitucional, i que és contrari a les previsions del Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la LEC. 

Comparem, a continuació, el contingut de l’avantprojecte amb la doctrina del Tribunal Constitucional.

2.- La STC 31/2010, de 28 de juny, sobre l’EAC de 2006, reconeix els següents drets lingüístics en l’ensenyament

2.1 El dret a “rebre ensenyament” en castellà i en català

Aquest dret no és el mateix que “rebre els ensenyaments” (en plural, segons la DA 38 LOE), fórmula molt més oberta de l’avantprojecte, i que dóna a entendre que s’està referint a “rebre (tots) els ensenyaments” en castellà. Aquesta modificació en la definició del dret (que apareix en singular en la STC i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya) podria interpretar-se com a justificació de què el castellà pugui esdevenir la llengua docent única de tots els ensenyaments, a opció dels pares o tutors, que serà el darrer dret que reconeixerà l’avantprojecte:

“(…) corresponde al Estado velar por el respeto de los derechos lingüísticos en el sistema educativo y, en particular, "el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado" (FJ 14.a i 24)

“(…) presupone la satisfacción del derecho de los ciudadanos a conocerlo a través de las enseñanzas  recibidas en los estudios básicos» (STC 337/1994, F. 10) (FJ 14.a i 24)

“Siendo así que ambas lenguas han de ser no sólo objeto de enseñanza, sino también medio de comunicación en el conjunto del proceso educativo, es constitucionalmente obligado que las dos lenguas cooficiales sean reconocidas por los poderes públicos competentes como vehiculares, siendo en tales términos los particulares titulares del derecho a recibir la enseñanza en cualquiera de ellas” (FJ 24).

“Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán (primer enunciado del apartado 1 del art. 35 EAC) no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano (FJ 24).

“En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la Constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza” (FJ 24).

En aquest fonament jurídic el dret “a rebre l’ensenyament en català” apareix, doncs, en singular, perquè està reproduint l’art. 35.1 EAC, que és el que el Tribunal està analitzant jurídicament i també reconeix l’existència d’aquest dret “a l’ensenyament en castellà” (FJ 24).

2.2 El català i el castellà són llengües “vehiculars i d’aprenentatge”

El TC també afirma que “les dues llengües cooficials han de ser reconegudes pels poders públics com a vehiculars, ja que els particulars són titulars del dret a rebre l’ensenyament en qualsevol d’elles” (FJ 24).

“El catalán debe ser, por tanto, lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza, pero no la única que goce de tal condición, predicable con igual título del castellano en tanto que lengua asimismo oficial en Cataluña (FJ 14.a).

“En este sentido, nada impide que el Estatuto reconozca el derecho a recibir la enseñanza en catalán y que ésta sea lengua vehicular y de aprendizaje en todos los niveles de enseñanza. Pero nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute, con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la enseñanza” (STC FJ 24).

“Y por ello los poderes públicos —el Estado y la Comunidad Autónoma— están facultados para determinar el empleo de las dos lenguas que son cooficiales en una Comunidad Autónoma como lenguas de comunicación en la enseñanza, de conformidad con el reparto competencial en materia de educación» (STC 337/1994, F. 9) (FJ 24).

“(…) siendo nuestra doctrina que «corresponde a los poderes públicos competentes, en atención a los objetivos de la normalización lingüística en Cataluña y a los propios objetivos de la educación, organizar la enseñanza que ha de recibirse en una y otra lengua en relación con las distintas áreas de conocimiento obligatorio en los diferentes niveles educativos para alcanzar un resultado proporcionado con estas finalidades; y ello al objeto de garantizar el derecho de los ciudadanos a recibir, durante los estudios básicos en los Centros docentes de Cataluña, enseñanza en catalán y en castellano (FJ 24)

Però l’avantprojecte de LOMCE va més enllà de la doctrina constitucional, en concretar amb més detall la “garantia d’impartició d’àrees i matèries lingüístiques i no lingüístiques, en llengua castellana i cooficial, en cadascun dels cicles i cursos de les etapes obligatòries”.

Finalment, el Tribunal Constitucional generalitza aquest ús vehicular de les dues llengües “al conjunt del procés educatiu”, i no només als ensenyaments bàsics, com havia fet l’EAC:

“Derecho que se deriva no sólo de los arts. 3 y 27 CE sino del art. 3 del EAC» (STC 337/1994, F. 10), afirmación que, ceñida entonces al contexto de la cuestión resuelta en la citada STC 337/1994, ha de generalizarse aquí para el conjunto del proceso educativo” (FJ 24).

Aquesta generalització “al conjunt del sistema educatiu” (sense més precisions) és una novetat d’aquesta Sentència del TC sobre l’EAC, que amplia molt l’extensió temporal dels drets lingüístics que estic analitzant, i que actualment anaven lligats només al “primer ensenyament” (art. 21.2 Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i art. 11.4 LEC).

2.3 És legítim que el català sigui el “centre de gravetat d’aquest model de bilingüisme”, amb el límit de no excloure el castellà

D’acord amb l’objectiu d’assolir la normalització lingüística a Catalunya, l’Alt Tribunal consideri legítim que el català sigui el centre de gravetat del model de bilingüisme vigent a Catalunya:

“Por tanto resulta perfectamente «legítimo que el catalán, en atención al objetivo de la normalización lingüística en Cataluña, sea el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo», aunque siempre con el límite de que «ello no determine la exclusión del castellano como lengua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma» ( STC 337/1994, 337] , F. 10) (FJ 24)

Però si ens parem a comparar aquest fragment de la STC amb l’avantprojecte, és fàcil comprovar com el resultat es va distorsionant poc a poc una mica més:

“Si no se han implantado los sistemas mencionados (en el punto 3), las Administraciones educativas podrán otorgar, en función del estado de normalización lingüística en sus territorios, un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano en una proporción razonable, sin que en ningún caso pueda suponer de hecho la exclusión del castellano” (DA 38 LOE).

S’incorpora a la LOMCE l’afegitó “en una proporció raonable”, que prové de les Sentències del tribunal Suprem dels anys 2010 i 2011, que van resoldre diferents casos particulars, tots ells anteriors a la LEC, i per tant sense que el tribunal s’hagi molestat en mencionar aquesta llei d’educació:

“(…) declarar el derecho del recurrente a que el castellano se utilice como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña en la proporción que proceda dado el estado de normalización lingüística alcanzado por la sociedad catalana, de modo que el mismo no quede reducido en su uso al de objeto de estudio de una asignatura más, sino que se haga efectiva su utilización como lengua docente y vehicular en la enseñanza” (STS de 16 de desembre de 2010, FJ 4)

“Esta declaración abre un interrogante acerca de cuál deba ser la proporción en la que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza en Cataluña. La determinación de la misma y su puesta en práctica corresponde acordarla a la Generalidad de Cataluña, de modo que si el Gobierno de la misma creyese que el objetivo de normalización lingüística estuviera ya conseguido, ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción y si, por el contrario, se estimase la existencia aún de un déficit en ese proceso de normalización en detrimento de la lengua propia de Cataluña, se debería otorgar al catalán un trato diferenciado sobre el castellano en una proporción razonable, que, sin embargo, no haga ilusoria o simplemente constituya un artificio de mera apariencia en la obligada utilización del castellano como lengua vehicular” (FJ 4).

“En la doctrina analizada queda patente que de la doctrina constitucional no se desprende el derecho a elegir una lengua de enseñanza determinada cuando fueren varias las reconocidas como oficiales que convivan en un determinado territorio. Queda claro que, desde la perspectiva constitucional se ha de desarrollar un modelo de conjunción lingüística y que respecto a la lengua vehicular la lengua castellana y la lengua catalana no tienen porque recibir forzosamente un trato paritario sino que la enseñanza ha de ser equilibrada en función de las circunstancias” (FJ 6).

2.4 El Tribunal Constitucional rebutja, reiteradament, un pretès dret a rebre els ensenyaments única i exclusivament en castellà

El Tribunal Constitucional rebutja, en quatre ocasions, aquest “pretès dret d’opció lingüística” dels pares o tutors dels alumnes, dret que ha estat recollit plana i manifestament en l’avantprojecte de LOMCE:

“(…) afirmamos en la referida STC 337/1994, F. 9, que «el contenido del deber constitucional de conocimiento del castellano... no puede generar un pretendido derecho a recibir las enseñanzas única y exclusivamente en castellano» (STC 31/2010, FJ 24).

Ni tampoc existeix un dret a rebre ensenyament en només una de les dues llengües cooficials, “a elecció dels interessats”:

“(…) [NO] se desprende el derecho a recibir la enseñanza en sólo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados” (FJ 24)

El Tribunal Constitucional rebutja, amb claredat, que la prestació de l’activitat educativa pels poders públics pugui estar condicionada per la “lliure opció dels interessats de la llengua docent”:

“De este modo, el derecho a la educación que la Constitución garantiza no conlleva que la actividad prestacional de los poderes públicos en esta materia pueda estar condicionada por la libre opción de los interesados de la lengua docente” (FJ 24).

“Lo anterior supone la necesaria modulación del derecho de opción lingüística en el ámbito de la enseñanza, de manera que, como tenemos repetido, no cabe pretender legítimamente que la misma se imparta única y exclusivamente en una de las dos lenguas cooficiales” (FJ 24)

En canvi, l’avantprojecte reconeix obertament, sense escrúpols, aquest dret d’opció lingüística als pares o tutors dels alumnes, quan s’hagi atorgat un tracte diferenciat a la llengua cooficial respecte del castellà:

“En el supuesto que se haya otorgado un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano, en el marco de la programación de la oferta educativa de cada Administración educativa, los padres o tutores tendrán derecho a escoger la lengua vehicular de la enseñanza que reciban sus hijos”

Aquest fals dret d’opció lingüística es porta, fins i tot, a l’absurd del reconeixement legal del dret a optar per escolaritzar els fills en centres privats no concertats, amb totes les despeses sufragades per l’Administració:

“Si la programación anual de la Administración educativa no contemplase oferta docente pública o concertada en la lengua vehicular elegida en el municipio o zona limítrofe correspondiente, los padres o tutores podrán optar por escolarizar a sus hijos en centros privados, correspondiendo a la administración educativa sufragar los gastos de escolarización”.

L’evolució del contingut d’aquesta disposició addicional 38 en relació amb els diferents drets que intenta definir, no pot ser més sorprenent:

a) comença reproduint quasi literalment una sentència del TC (amb algun canvi, com el del singular pel plural de la frase “rebre ensenyament” que es converteix en “rebre els ensenyaments”)

i b) acaba contradint flagrantment la doctrina del TC, que ha rebutjar, fins a quatre vegades en una mateixa sentència, el dret d’opció lingüística dels pares o tutors dels alumnes.

c) La “cirereta” del pastís és, finalment, el dret dels pares a optar per escolaritzar els seus fills en centres privats no concertats, amb totes les despeses sufragades (i, per tant, en millors condicions que la dels centres concertats, on només es garanteix la gratuïtat dels ensenyaments).

3.- La LOMCE no respecta tots els drets lingüístics reconeguts a l’EAC ni a la LEC

L’avantprojecte hauria de respectar les previsions lingüístiques que en matèria d’educació conté l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), desplegades per la LEC (2012). Són aquestes les normes competents per a regular el model d’immersió lingüística del català, no una llei bàsica educativa com la LOMCE, que s’havia de limitar a regular el dret a rebre ensenyament en castellà, sense entrar a establir sistemes de l’ús vehicular de les dues llengües cooficials, envaint les competències autonòmiques que s’han concretat a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a la LEC.

3.1 El català és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament

EAC, art. 6.1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

EAC, art. 35.1. Totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari.

LEC, art. 11.1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.

LEC, art. 11.2. Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum, han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera, i sens perjudici del que estableixen els articles 12 i 14.

LEC, art. 13.1 (...) Els mestres i els professors, en l’exercici de llur funció, han d’emprar normalment el català, tant en les activitats d’ensenyament i aprenentatge com en l’àmbit general del centre.

LEC, art. 15.1. El Departament, per tal que el català mantingui la funció de llengua de referència i de factor de cohesió social, ha d’implantar estratègies educatives d’immersió lingüística que n’assegurin l’ús intensiu com a llengua vehicular d’ensenyament i d’aprenentatge. La definició d’aquestes estratègies ha de tenir en compte la realitat sociolingüística, la llengua o les llengües dels alumnes i el procés d’ensenyament del castellà.

LEC, art. 142.5. Corresponen al director o directora les funcions de direcció i lideratge pedagògics següents:

d) Garantir que el català sigui la llengua vehicular de l’educació, administrativa i de comunicació en les activitats del centre, d’acord amb el que disposen el títol II i el projecte lingüístic del centre.

Llei 1/1998, art. 21.1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.

3.2 Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari

EAC, 35.2. Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari.

Llei 1/1998, art 21.2. Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per a fer-lo efectiu. Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que s’apliqui.

3.3 Els alumnes tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori

EAC, art, 6,1 (…) Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les.

EAC, art.  35.2 (...)També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l’ensenyament. L’ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d’estudis.

LEC, art. 10.1. Els currículums han de garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l’ensenyament obligatori, d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a l’aprenentatge, l’ensenyament i l’avaluació de les llengües.

LEC, art. 557.4. Sens perjudici del que estableixen els articles 11 i 17, l’ensenyament del català, de l’occità, del castellà i de les llengües estrangeres ha de rebre una atenció especial durant l’educació bàsica. En acabar aquesta etapa, els alumnes han d’haver assolit una sòlida competència comunicativa, de manera que puguin emprar normalment i amb correcció les llengües oficials i puguin comprendre i emetre missatges orals i escrits en les llengües estrangeres que el centre hagi determinat en el projecte educatiu.

3.4 Els alumnes tenen dret a ni ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual

EAC, art. 35.3. Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual

LEC, art. 11.3. Els alumnes no poden ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.

Llei 1/1998, art. 21.5. L’alumnat no ha d’ésser separat en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual.

3.5 Els alumnes tenen dret a rebre un suport lingüístic en determinades circumstàncies

EAC, art. 35.4. Els alumnes que s’incorporen més tard de l’edat corresponent al sistema escolar de Catalunya gaudeixen del dret a rebre un suport lingüístic especial si la manca de comprensió els dificulta seguir amb normalitat l’ensenyament.

LEC, art. 10.2. Els alumnes que s’incorporin al sistema educatiu sense conèixer una de les dues llengües oficials  tenen dret a rebre un suport lingüístic específic. Els centres han de proporcionar als alumnes nouvinguts una acollida personalitzada i, en particular, una atenció lingüística que els permeti iniciar l’aprenentatge en català.

LEC, art. 11.4. En el curs escolar en què els alumnes iniciïn el primer ensenyament, les mares, els pares o els tutors dels alumnes la llengua habitual dels quals sigui el castellà poden instar, en el moment de la matrícula, i d’acord amb el procediment que estableixi el Departament, que llurs fills hi rebin atenció lingüística individualitzada en aquesta llengua.

Llei 1/1998, art. 21.8. L’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema educatiu de Catalunya ha de rebre un suport especial i addicional d’ensenyament del català.

4.- Conclusions

L’avantprojecte de LOMCE contradiu, obertament, les previsions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la LEC en matèria de drets lingüístics, i fins i tot, tampoc respecta la doctrina constitucional, com hem pogut comprovar.

A més, el model de bilingüisme integral o conjunció lingüística que s’ha vingut aplicant a Catalunya des de fa anys, ha estat avalat pel Tribunal Constitucional des de la coneguda STC 337/1994, de 23 de desembre, que va analitzar amb tot detall la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística de Catalunya, doctrina recollida en la seva totalitat per la recent STC 31/2010, de 28 de juny, que va rebaixar l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

Finalment, cal recordar que no està pendent de revisió pel Tribunal Constitucional el règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, tal com l’han dissenyat els articles 9 a 18 de la LEC, ja que els recurrents davant el TC per inconstitucionalitat (recurs encara no resolt) només van recórrer un dels apartats de l’article 9, dos dels quatres apartats de l’article 10 i l’article 17.

Per tant, no es poden discutir constitucionalment els preceptes de la LEC que imposen als currículums garantir el ple domini de les llengües catalana i castellana en finalitzar els ensenyaments obligatoris; ni els preceptes en els quals es determina que el català és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’ensenyament en el sistema educatiu de Catalunya; ni aquells que determinen que els alumnes no poden ser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual; ni aquell que determina que a l’inici del primer ensenyament els alumnes que no coneguin una de les dues llengües oficials, han de rebre un suport lingüístic específic a instàncies dels seus pares o tutors; ni les condicions del projecte lingüístic de cada centre públic o privat concertat; ni els programes d’immersió lingüística; ni la definició del català com a llengua oficial de l’Administració educativa a Catalunya, entre d’altres aspectes.

L’avantprojecte de LOMCE trenca, doncs, amb l’actual model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, en el qual el català constitueix el “centre de gravetat” del model, sense arribar a comportar l’exclusió del castellà, per tal que els alumnes puguin assolir un coneixement suficient de les dues llengües oficials en finalitzar els ensenyaments obligatoris i en el qual el dret a l’educació no provoca que l’activitat prestacional de l’administració es vegi condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent, que és, en definitiva, l’objectiu primordial de l’avantprojecte de llei orgànica en transformar el model lingüístic vigent a Catalunya.